divendres, 26 de maig de 2017

Cursa Can Mercader 2017

Tot es remunta a fa un any. En aquesta mateixa cursa feia la meva millor marca en un 10000, i la Susana (companya de la feina), el David (el seu marit) i l’Àlex (el seu fill) van baixar a veure’ns (a l’Ona  i a mi, encara que sobretot a l’Ona, jaja!).

Llavors vaig quedar amb el David que l’any vinent (o sigui, avui) la faríem junts, i seria el seu debut en aquest món de les curses.

I van passar els 365 dies, i va arribar el dia de fer realitat aquella proposta.

Com és el seu debut, començarem per la cursa dels 5 kilòmetres (el correcte) i ja li anirem agafant les ganes (o no) i anirem augmentant els kilòmetres (o no).

Li pregunto al David quin ritme vol portar, i em comenta que sobre re 5’30” o 6’ per kilòmetre.

Li comento que si vol podem sortir darrere la llebre de 55’, i després ja veurem que fem.

Així quedem, i aconseguim que el Wolves (el Josep) de corredors i veí d’Olesa, s’uneixi a nosaltres. Després dels seus 27’46” en la Cursa de la SEAT, vol apropar-se als 27’.

A les 8h ja estem aparcats. L’Esther, l’Ona i jo anem cap a l’entrada del Corte Inglés, on hem quedat amb el David. Ben aviat arriba.

Anem al seu cotxe a recollir el pitralls i la bossa d’obsequis de l’Ona. (jo vaig fer la inscripció sense samarreta, ni obsequis. Els que portem diversos anys corren, ja no sabem on ficar tanta samarreta). El David els va recollir el divendres, ja que, aquesta setmana he estat una mica liat per un petit problema de salut del meu pare.

Com queda molt temps ens anem a fer un cafè.

Després de parlar una estona, ens dirigim cap a la línia de sortida.

He d’entregar una cosa al David de blogmaldito, però no el veig.

L’Ona i l’Esther ja estan al parc que hi ha davant de la sortida.

Al final, torno a trobar-me amb l’Esther i l’Ona per retornar-los l’obsequi que Julián Iglesias em va donar pel David (blogmaldito).

A les 9h ja estem en la sortida, i per fi, trobem al Josep.

Després d’uns minuts, ens diuen que per uns problemes la sortida serà uns 15’ més tard.

El David i jo decidim escalfar una mica. El Josep ens diu que estirarà una mica, i quedem que ens retrobarem en el lloc on estàvem abans.

Ja sentim al speaker avisar que ben aviat es donarà la sortida, i ens anem cap allà.

Ara sí, amb una mica de retard, sortim.

Com tots els inicis de cursa hi ha molta gent i és difícil agafar un ritme, però anem un mica per darrere de la llebre de 55’.

Podem saludar a l’Ona i l’Esther que han vingut a veure la sortida.

Poc a poc anem agafant el ritme correcte, i ens posem al costat de la llebre.

Abans del primer kilòmetre el David m’avisa que fent fotos està l’altre David. No el he vist, però li dic que ara torno i em vaig enrere per saludar-lo.

Em fa una foto i li comento que ens veiem després.


Un petit sprint i ja torno a estar amb el David i el Josep.

El recorregut té vàries zones d’ombra, i això s’agraeix, perquè ja comença a fer calor.

Vaig preguntant com van. Els dos em comenten que bé. Anem comentant el recorregut, o dubtes que el David té sobre aquest “mundillo”.     

Un cop passat el camp de l’Espanyol, el David em comenta on té l’hort. El veiem, i ja girem per agafar el camí de tornada.

Seguim darrere de la llebre, i anem molt còmodes, o això em sembla.

Pel kilòmetre 3, li comento al David un detall. Tenim un carrer d’uns 6 metres d’ample i tots anem pels 2 metres d’ombra, jaja!

A prop del kilòmetre 4, els hi explico que ja només ens queda un gir per un polígon i la recta a meta.


Sense voler, comencem a apretar, i deixem darrere a la llebre. El Josep també es queda. Intento animar-lo perquè s’uneixi a nosaltres, però no pot (o no vol, jaja!!).

Per aquí, ja anem a 5’/km i la respiració del David és més ràpida. Li comento que ara no parli, i que segueixi així que ho està fent molt bé.

Queden 400 metres i ja veiem l’arribada.

A prop de l’entrada tornem a veure a l’Ona i l’Esther amb la seva manopla blava.

Agafo a l’Ona i entrem pel costat dret de l’arribada.

Al final 26’35”. Molt bé!

Al cap de poc arriba el Josep que fa 27’. Genial!

Objectius aconseguits, i no hi ha res millor.

Recollim les begudes i el menjar, a la dutxa i a esperar la cursa dels petits.

Sobre les 11h, li toca el torn a l’Àlex i l’Ona. És la cursa dels més petits. És una volta al parc, o sigui, uns 600m.

Deixo a l’Ona en la sortida i em vaig a un punt del recorregut.

L’Àlex surt davant i l’Ona va una mica més enrera.

L’Àlex va mirant enrere per veure si ve l’Ona, i l’Ona va amb la seva tàctica (a poc a poc al principi per arribar amb forces al final).



Els dos ho fan molt be, i s’animen quan reben els ànims de les seves famílies.

Quan ja només falta un carrer per arribar, li comento a l’Ona que ara ja pot apretar, i es marca un súper sprint.

Arribada a meta. Els dos molt feliços i amb les seves respectives medalles, ¡ i el donut!


Estem una estona amb els peques al parc i xerrant, i aconsegueixo donar-li l’obsequi al David. Parlem del seu repte de la setmana vinent, Zegama. Això són paraules majors. Només espero que li vagi tot molt bé, i reculli tot el que ell fa per tots nosaltres (fotos, perfils, ...). S’ho mereix.

I amb el David ja planegem l’any vinent. S’atrevirà amb els 10 kilòmetres? Baixarà dels 26’? Per això, us haureu d’esperar 365 dies, jaja!

Cursa Can Mercader 2017

Todo se remonta a hace un año. En esta misma carrera hacia mi mejor marca en un 10000, y Susana (compañera del trabajo), David (su marido) y Alex (su hijo) bajaron a vernos (a Ona y a mi, aunque sobretodo a Ona, ¡jaja!).

Entonces quedé con David que el año que viene (o sea, hoy) la haríamos juntos, y seria su debut en este mundo de las carreras.

Y pasaron los 365 días, y llegó el día de hacer realidad esa propuesta.

Como es su debut, empezaremos por la de 5 kilómetros (lo correcto), y ya le iremos cogiendo el gusto (o no) e iremos aumentando los kilómetros (o no).

Le pregunto a David que ritmo quiere llevar, y me comenta que sobre 5’30” o 6’ por kilómetro.

Le comento que si quiere podemos salir detrás de la liebre de 55’, y luego ya veremos que hacemos.

Así quedamos, y conseguimos que Wolves (Josep) de corredors y vecino de Olesa, se una a nosotros. Después de sus 27’46” en la Cursa de la SEAT, quiere acercarse a los 27’.

A las 8h ya estamos aparcados. Esther, Ona y yo vamos hasta la entrada del Corte Inglés, donde hemos quedado con David. Al poco llega.

Vamos a su coche a recoger los dorsales y bolsa de obsequios de Ona (yo hice la inscripción sin camiseta, ni obsequios. Los que llevamos unos años corriendo, ya no sabemos que hacer con tanta camiseta). David los recogió el viernes, ya que, esta semana he estado muy liado con pequeño problema de salud de mi padre.

Como queda mucho tiempo nos vamos a hacer un café.

Después de charlar un rato, nos dirigimos hacia la línea de salida.

Tengo que entregar una cosa a David de blogmaldito, pero no lo veo.

Ona y Esther ya están en el parque que hay delante de la salida.

Al final, vuelvo a encontrarme con Esther y Ona para devolverles el obsequio que Julián Iglesias me dio para David (blogmaldito).

A las 9h ya estamos en la salida, y por fin, encontramos a Josep.

Después de unos minutos, nos dicen que por unos problemas la salida será unos 15’ más tarde.

David y yo decidimos calentar un poco. Josep nos dice que estirará un poco, y quedamos que nos encontraremos en el sitio que estamos antes.

Ya oímos al speaker avisar que en breve se dará la salida, y nos vamos para allá.

Ahora si, con un poco de retraso, salimos.

Como todos los inicios de carrera hay mucha gente y es difícil coger un ritmo, pero vamos un poco por detrás de la liebre de 55’.

Podemos saludar a Ona y Esther que han venido a ver la salida.

Poco a poco vamos cogiendo el ritmo correcto, y nos ponemos al lado de la liebre.

Antes del primer kilómetro David me avisa que haciendo fotos está el otro David. No lo he visto, pero le digo que vuelvo para atrás a saludarlo.

Me hace una foto y le comento que luego nos vemos.


Un pequeño sprint y ya vuelvo a estar con David y Josep.

El recorrido tiene bastantes zonas de sombra, y eso se agradece, porque ya empieza a hacer calor.

Voy preguntándoles como van. Los dos me comentan que bien. Vamos comentando el recorrido, o dudas que David tiene sobre este mundillo.  

Una vez pasado el campo del Espanyol, David me comenta donde tiene el huerto. Lo vemos, y ya giramos para coger el camino de vuelta.

Seguimos detrás de la liebre, y vamos muy cómodos, o eso me parece.

Por el kilómetro 3, le comento a David un detalle. Tenemos una calle de unos 6 metros de ancho y todos vamos por los 2 metros de sombra, ¡jaja!

Cerca del kilómetro 4, les explico que ya solo nos queda un giro por un polígono y la recta a meta.


Sin querer, empezamos a apretar, y dejamos detrás a la liebre. Josep también se queda. Intento animarlo para que se venga con nosotros, pero no puede (o no quiere, ¡jaja!!).

Por aquí, ya vamos a 5’/km y la respiración de David es más rápida. Le comento que ahora no hable, y que siga así que lo está haciendo muy bien.

Quedan 400 metros y ya vemos la llegada.

Cerca de la entrada volvemos a ver a Ona y Esther con su manopla azul.

Cojo a Ona y entramos por el lado derecho de la meta.

Al final 26’35”. ¡Muy bien!

Al poco llega Josep que hace 27’. ¡Genial!

Objetivos conseguidos, y no hay nada mejor.

Recogemos los víveres, a la ducha y a esperar la carrera de los peques.

Sobre las 11h, le toca el turno a Alex y Ona. Es la carrera de los más pequeños. Es una vuelta al parque, o sea, unos 600m.

Dejo a Ona en la salida y me voy a un punto del recorrido.

Alex sale delante y Ona un poco más atrasada.



Alex va mirando para ver si ve a Ona, y Ona va con su táctica (despacito al principio para llegar con fuerzas al final).

Los dos lo hacen muy bien, y se animan cuando reciben los ánimos de sus familias.

Cuando ya solo falta una calle para llegar, le comento a Ona que ahora ya puede apretar, y se marca un súper sprint.

Llegada a meta. Los dos felices y con sus respectivas medallas, y el donut!


Mientras estamos un rato con los peques en el parque y charlando, consigo entregarle el obsequio a David. Hablamos de su reto de la semana que viene, Zegama. Eso son palabras mayores. Solo espero que le vaya genial, y recoja todo lo que hace él por todos nosotros (fotos, perfiles, …). Se lo merece.


Y con David ya planeamos el año que viene. ¿Se atreverá con los 10 kilómetros? ¿Bajará de los 26’? Para eso, os deberéis esperar 365 días, ¡jaja!

dimecres, 10 de maig de 2017

Tuga Trail Half

No sóc d’aquelles persones que sempre fan les mateixes curses. M’agrada anant provant noves experiències, i quan em va arribar un email de l’Illan de Tuga Wear (empresa que ha fet la samarreta de Los Martes), no vaig poder deixar la tentació de provar-la.

Com no sabia el que hem trobaria, vaig mirar la web de la cursa. Era una cursa de muntanya, i com últimament tothom fot uns desnivells molts forts, i ara no tenia ganes de patir, vaig decidir-me per la cursa de 10 kilòmetres que estrenaven aquest any. Per passar-m’ho millor vaig “enganyar” al meu amic Fede.

La cursa es feia un dilluns (festiu – dia del treballador), però era una bona manera de començar la setmana.

A les 7:45h passo a buscar al Fede.

En poc més de 20 minuts ja estem a Castellolí. Un senyor de l’organització ens indica on deixar al cotxe. El deixem a uns 200 metres de l’inici de la cursa. Per tant, deixem les coses al cotxe i ens anem a buscar els pitralls, obsequis, i donar una volta pel poble.



Aquí ja veiem que alguna cosa és diferent. El pitrall no és el típic de paper, sino que és de tela. M’agrada’t el detall.

A les 8:45h, ens posem la roba de feina, i ens anem a veure la sortida de la cursa llarga (18 kilòmetres), que surten un quart d’hora abans que nosaltres.

Un cop vista la sortida dels altres corredors, ens dediquem a escalfar uns 10’. El Fede ho necessita perquè no li pugin les pulsacions, i jo per relaxar les cames (que venen de dos entrenaments (dissabte i diumenge)).

Abans de la sortida, un dels organitzadors, ens explica el recorregut, i les seves dificultat. A les 9:15h, sortim.


No som molts corredors. Hi ha havia més corredors en la cursa llarga.

Creuem el carrer principal del poble, i ja agafem un camí de terra.

Avui l’idea és conèixer la cursa, per tant, no tenim ni ritme, ni temps planificat. Ho farem segons les nostres sensacions.

Les primeres rampes són suaus, però ja ens deixen avançar a alguns corredors.

Sense voler, fico un ritme una mica alt, i quan fa poc que hem passat pel kilòmetre 1, el Fede es para. Són només dos segons, i ràpidament, torna a correr. Em diu que si vull marxi, però li dic que no, que avui farem la cursa junts. Així, que em diu que ell portarà el ritme. Doncs a seguir-lo.

El recorregut ja ha fet la selecció, i fa estona que portem a tres corredors davant. Són un noi jove, un nen (d’uns 8 – 10 anys) i el seu pare.

El primer tram de la cursa és bastant toboganero. Tens petites pujades, que després venen recompensades per baixades. Es pot córrer sense problemes.

A mitja cursa, ens trobem el primer corriol de pujada. No és molt complicat, però els corredors que portem davant, caminen, i nosaltres també.


Mica en mica, avancem corredors. Quan el recorregut no pica cap a dalt, i el Fede, veu oportunitat d’avançar, no s’ho pensa. I així, en un moment que trec el mòbil per fer-li una foto, fa un sprint, i ni foto, i el mòbil al terra. Ho recullo, i a córrer per poder agafar-lo.

El recorregut és molt corrible. A més a més els kilòmetres van passant, i sabem que quan arribem al kilòmetre 6, s’haurà acabat la pujada.

Quan més kilòmetres portem, més corredors anem agafant, per tant, moralment estem molt forts.

El camí ens fa passar per un pas entre pals, que es posen perquè el bestiar no pugui passar d’un tram a un altre. Sort que som tots molt atlètics, perquè els passos son una mica estrets, jaja!

Abans d’arribar a l’avituallament i en el punt més alt de la cursa (kilòmetre 6), podem comprovar com es veuen nevats els cims d’unes muntanyes que es veuen a l’horitzó. Li comento al Fede.

Parem a l’avituallament, per beure aigua i una mica d’isotònic. També hi ha fruita, fruits secs, ..., però amb això tenim prou.

A partir d’ara toca baixada.

El primer tros és un pista, amb algunes pedres, però que es pot baixar força ràpid.

Però això dura poc, i comença un kilòmetre de baixada tècnica. És del kilòmetre 7 al 8.

Al principi no sembla molt difícil, però a la meitat la dificultat augmenta, i fins i tot, en un dels salts, estic a punt d’anar-me al terra. Per sort això no passa.

Quan ja estem a punt d’arribar al final d’aquesta baixada, ens trobem l’únic tap que ens hem trobat en tot el recorregut. És una baixada petita, però amb molta pendent, que obliga a parar-te, posar el cul al terra, i agafar-te de les rames d’un arbre que hi ha. Com diu el Fede, és el punt de control de pes, jaja!

No sé el temps que perdem, però un cop passat, agafem un ritme ràpid de baixada.

Aquí el recorregut és més bonic, o em deixa aixecar la vista del terra. Podem veure prats d’espigues verdes, saltejats per punts vermells de les roselles. Quina imatge més bonica.

No se si perquè ens queda poc, perquè fa baixada, o perquè ens trobem bé, fiquem un ritme alt, i no parem d’avançar a molts corredors.

Quan arribem al final del camí, uns voluntaris, vam indicant el camí. Els que fan la llarga pugen cap a dalt, i nosaltres (els de la curta) ja ens anem cap al poble.

L’entrada al poble és pel mateix carrer per on hem sortit.

Veiem que no agafarem al corredor que portem davant, i que tampoc portem ningú al darrera, per tant, preparem la nostre entrada. L’entrada és bonica. Amb unes banderoles de la Tuga, que fan un camí estret, i una catifa.

El Fede i jo ens agafem de les mans, i entrem a meta.

Hem fet poc més d’1 hora.

Si el recorregut ens ha semblat maco, ens quedem bocabadats, quan veiem l’avituallament en meta. Hi ha meló, síndria, plàtan, taronja, iogurts del Pastoret, xuxes, galetes de xocolata, codony, fruits secs, .... Crec que si haguéssim tastat tot, hauríem pesat més que al començar la cursa.

Recuperats, anem al cotxe a agafar les bosses, i cap a les dutxes.

Ens dutxem en un petit pavelló que hi ha darrera del carrer principal. Tot molt bé.

Tornant cap a la meta, ens trobem al David (de blogmaldito). Xerrem una estona de la cursa. Tots tres hem debutat avui, i estem encantats. També parlem del repte del David a la Zegama. Ja ens explicarà la seva aventura.

Per si l’avituallament d’abans havia estat brutal, encara ens quedem més sorpresos al agafar l’entrepà de botifarra, les croquetes i la cervessa. Mare meva, Ens hem posat com el Quico.

En aquest moment, es quan comprovem el nostre temps final. En una pantalla que ha col·locat l’empresa del xip (chiprunning)), veiem hem fet 1:00:23. Hem fet el mateix temps, la mateixa posició (32º) i la mateixa posició de categoria (4ª). Això si que és fer una cursa junts, jaja!! Al veure que som quarts, mirem si tindrem premi, però veiem que no.


Un cop esmorzats, parlem una estona amb l’Illan, i cap a casa. Contents. Hem fet una nova cursa, i que repetirem segur l’any vinent. Ens ha agradat molt, una cursa maca, ben organitzada, amb molt de mimo pels corredors, i molt menjar. 


Tuga Trail Half

No soy de esas personas que siempre hacen las mismas carreras. Me gusta ir probando nuevas experiencias, y cuando me llego un email de Illan de Tuga Wear (empresa que nos ha hecho las camisetas de Los Martes), no pude dejar la tentación de probarla.

Como no sabia que me encontraría, mire la web de la carrera. Era una carrera de montaña, y como últimamente todo el mundo les mete unos desniveles muy fuertes, y ahora no tengo ganas de sufrir, elegí la nueva carrera de 10 kilómetros. Para pasármelo mejor “engañe” a mi amigo Fede.

La carrera se hacia en un lunes (festivo – Día del trabajador), pero era una buena manera de comenzar la semana.

A las 7:45h paso a buscar a Fede.

En poco más de 20 minutos ya estamos en Castellolí. Un señor de la organización nos indica donde dejar el coche. Lo dejamos a unos 200 metros de donde comienza la carrera. Por lo tanto, dejamos las cosas en el coche y nos vamos a buscar los dorsales, obsequios y dar una vuelta por el pueblo.

 


Aquí ya vemos que alguna cosa es diferente. El dorsal no es el típico de papel, sino que es de tela. Me gusta el detalle.

A las 8:45h, nos ponemos la ropa de faena, y nos vamos a ver la salida de la carrera larga (18 kilómetros), que salen un cuarto de hora antes que nosotros.

Una vez vista la salida de los otros corredores, nos dedicamos a calentar unos 10’. Fede lo necesita para que no se le suban las pulsaciones, y yo para relajar las piernas (que vienen de dos entrenamientos (sábado y domingo)).

Antes de la salida, uno de los organizadores, nos explica el recorrido, y sus dificultades. A las 9:15h, salimos.


No somos muchos corredores. Había más corredores en la carrera larga.

Cruzamos la calle principal del pueblo, y ya cogemos un camino de tierra.

Hoy la idea es conocer la carrera, por lo tanto, no tenemos ni ritmo, ni tiempo planificado. Lo haremos según nuestras sensaciones.

Las primeras rampas son suaves, pero ya nos dejan avanzar a algunos corredores.

Sin querer, pongo un ritmo un poco alto, y cuando hace poco que hemos pasado por el kilómetro 1, Fede se para. Son solo dos segundos, y rápidamente, vuelve a correr. Me dice que si quiero marchar, pero le digo que no, hoy haremos la carrera juntos. Así, que me dice que él llevará el ritmo. Pues a seguirlo.

El recorrido ya ha hecho la selección, y hace un rato que llevamos a tres corredores delante. Son un chico joven, un niño (de unos 8 o 10 años) y su padre.

El primer tramo de la carrera es bastante toboganero. Tiene pequeñas subidas, que después vienen recompensadas por bajadas. Se puede correr sin problemas.

A media carrera, nos encontramos el primer sendero de subida. No es muy complicado, pero los corredores que llevamos delante, caminan, y nosotros también.


Poco a poco, avanzamos corredores. Cuando el recorrido no pica hacia arriba, Fede, ve una oportunidad de avanzar, no se lo piensa. Y así, en un momento que saco el móvil para hacerle una foto, hace un sprint, y ni foto, y el móvil al suelo. Lo recojo, y a correr para poder cogerlo.

El recorrido es muy corrible. Además los kilómetros van pasando, y sabemos que cuando llegamos al kilómetro 6, se habrá acabado la subida.

Cuando más kilómetros llevamos, más corredores vamos cogiendo, por lo tanto, moralmente estamos muy fuertes.

El camino nos hace pasar por un paso entre palos, que se ponen para que los animales no puedan pasar de un tramo al otro. Suerte que estamos todos muy atléticos, porque los pasos son un poco estrechos, ¡jaja!

Antes de llegar al avituallamiento y en el punto más alto de la carrera (kilómetro 6), podemos comprobar como se ven nevados las cimas de las montañas que se ven en el horizonte. Se lo comento a Fede.

Paramos en el avituallamiento para beber agua y un poco de isotónico. También hay fruta, frutos secos, …, pero con esto ya tenemos bastante.

A partir de ahora toca bajar.

El primer trozo es una pista, con algunas piedras, pero que se puede bajar bastante rápido.

Pero esto dura poco, y comienza un kilómetro de bajada técnica. Es del kilómetro 7 al 8.

Al principio no parece muy difícil, pero a la mitad la dificultad aumenta, y hasta, en uno de los saltos, estamos a punto de irme al suelo. Por suerte eso no pasa.

Cuando ya estamos a puntos de llegar al final de esta bajada, nos encontramos el único tapón que nos hemos encontrado en todo el recorrido. Es una bajada pequeña, pero con mucha pendiente, que obliga a pararte, poner el culo en el suelo, y cogerte de las ramas de una árbol que hay. Como dice Fede, es el punto de control de peso, ¡jaja!

No se el tiempo que perdemos, pero un vez pasado, cogemos un ritmo rápido de bajada.

Aquí el recorrido es más bonito, o me deja levantar la vista del suelo. Podemos ver los prados de espigas verdes, salteados por puntos rojos de las amapolas. Que imagén más bonita.

No se si porque nos queda poco, porque hace bajada, o porque nos encontramos bien, pero ponemos un ritmo alto, y no paramos de avanzar a muchos corredores.

Cuando llegamos al final del camino, unos voluntarios, van indicando el camino. Los que hacen la larga suben hacia arriba, y nosotros (los de la corta) ya nos vamos hacia el pueblo.

La entrada al pueblo es por la misma calle por donde hemos salido.

Vemos que no cogeremos al corredor que llevamos delante, y que tampoco llevamos ningún detrás, por lo tanto, preparamos nuestra entrada. La entrada es bonita. Con unas banderolas de la Tuga, que hacen un camino estrecho, y con una alfombra.

Fede y yo nos cogemos de las manos, y entramos en meta.

Hemos hecho poco más de una hora.

Si el recorrido nos ha parecido chulo, nos quedamos boquiabiertos, cuando vemos el avituallamiento de meta. Hay melón, sandia, plátano, naranja, yogures del Pastoret, golosinas, galletas de chocolate, membrillo, frutos secos, … Creo que si hubiéramos probado todo, hubiéramos pesado más que al comienzo de la carrera.

Recuperados, vamos al coche a coger las bolsas, y hacia las duchas.

Nos duchamos en un pequeño pabellón que hay detrás de la calle principal. Todo muy bien.

Volviendo hacia la meta, nos encontramos al David (de blogmaldito). Hablamos un rato de la carrera. Los tres hemos debutado hoy, y estamos encantados. También hablamos del reto de David en la Zegama. Ya nos explicará su aventura.

Pero si el avituallamiento de antes había sido brutal, todavía nos quedamos más sorprendidos al coger el bocata de butifarra, las croquetas y la cerveza. Madre mía. Nos hemos puesto como el Quico.

En este momento, es cuando comprobamos nuestro tiempo final. En una pantalla que ha colocado la empresa del chip (chiprunning), vemos que hemos hecho 1:00:23. Hemos hecho el mismo tiempo, la misma posición (32º) i la misma posición de categoría (4ª). Esto si que es hacer una carrera juntos, ¡jaja! Al ver que éramos cuartos, miramos si tendremos premio, pero vemos que no.



Una vez ya hemos almorzado, hablamos un rato con Illan, y hacia casa. Contentos. Hemos hecho una nueva carrera, y que repetiremos seguro el año que viene. Nos ha gustado mucho, una carrera bonita, bien organizada, con mucho mimo para el corredor, y mucha comida.

dimarts, 2 de maig de 2017

Cursa Martorell

Després d’uns quants anys sense fer-se, el Club d’Atletisme de Martorell, torna a recuperar la cursa de 10 kilòmetres (i campionat de Catalunya) i una cursa nova de 5 kilòmetres. El recorregut és el mateix pels 5 i els 10 (aquests últims farem dues voltes).

Un email del RubgyMan de corredors, em demana si puc i vull fer de llebre en aquesta cursa. Un honor així no es pot deixar passar, per tant, li dic que em reservi la pancarta de 55’.

Tenim la sort de fer un reconeixement previ del recorregut, unes setmanes abans de la cursa, per tant, ja coneixem on hi ha pujada, baixada, ...

A les 8:15h del matí, sortim de casa. Dic sortim, perquè l’Esther i l’Ona també venen. Elles recolliran el dorsal i obsequis de l’Ona, i un cop m’hagin vist sortir, s’aniran a esmorzar.

A les 8:30h ja estem aparcats i podem recollir totes les coses sense problemes, i podem tornar a deixar les bosses al cotxe.


Esperant a un parc infantil que hi ha davant la sortida, veig al Wolves. Ell serà la llebre de 60’. Mentre patem la xerrada, veiem al Pinelli31. Ja estem tots, jaja!

Anem parlant, i ens anem trobant més gent (l’Albert Valles, Vicenç, ...).


A les 9:15h ens retrobem amb les altres llebres, i ens anem a canviar al vestidor que l’organització ens ha deixat. A l’última hora, no el tancaran amb clau, per tant, hem de pujar la bossa al guardaroba.

Sobre les 9:45h ja estem amb les pancartes preparades, i ens disposem a escalfar en la pista del Club d’Atletisme.


10 minuts suaus, que ens serveixen per estirar les cames.

Quatre estiraments, foto de les llebres, i cap a la sortida.

No serem molta gent, però fa patxoca.

Un cop dintre del nostre calaix, ja veig a les meves fans. Un petonet, i buscar la senyal del gps.

Com sempre que faig de llebre, hi ha un punt de nervis. El ritme és molt suportable (5’30”), però et dóna pot anar més ràpid i fer patir als que et segueixen.
A les 10h, sortim.

Els primers 200 metres són en baixada, però ràpidament trobem la pujada més forta de tot el recorregut. No són molts metres, però amb una bona pendent.

Comento a la gent, que ningú apreti el ritme ara, que encara que pugem més lents, després bé una baixada que ens deixarà recuperar el temps perdut.

Porto un noi a un costat (David – 247) i una noia a l’altra costat (Marta – 295). El noi em diu que és de Cornellà i la noia és d’Olesa (i amb coneix).


El tram és molt favorable, amb lleugera baixada, per tant, haig d’anar vigilant no animar-me massa.

Un cop passat per davant del Carrefour, aviso als meus companys que ben aviat començarà la segona (i última pujada) del recorregut. És una pujada més llarga, però molt més suau.

El ritme baixa una mica, però no em preocupa, no vull cremar a la gent, i que després (sobretot els que fan la de 10 kilòmetres) ho acabin pagant.

Per fi arribem a la Plaça del Vi, i informo als corredors que ja tenim feta la part dura del recorregut.

La Marta i el David, marxen. A la Marta no l’he tornat a veure, però vaig veure que va fer 52’46”, i al David l’he vist a la segona volta sobre el kilòmetre 8. L’he animat i anava força bé. Al final ha fet 53’05”. Molt bé als dos!

Jo segueixo al meu ritme, i canvio d’acompanyants.

Els kilòmetres del gps ja no coincideixen amb els cartells del recorregut, però jo intento calcular els passos amb els de la cursa. No anem malament, encara que alguns segons per sobre.

Abans del kilòmetre 2,5, hi ha un gir de 180º, i cap al centre del poble.

Un cop passat el kilòmetre 3, em giro per veure si hi ha algun pitrall de color vermell (el color dels que fan els 5 kilòmetres), però no veig cap.

Finalment, al kilòmetre 3,5, veig dues noies. Els hi dic que si es troben bé, d’aquí al final és tot pla i en baixada. Una d’elles apreta, i l’altra em diu que té prou amb seguir-me.

Aquí ja tinc nous companys (L’Albert, el Jose Luis i el Miquel).

A ells tres i a la resta, els hi dic que es quedin al cap amb aquest tram, per si a la segona volta tenen forces.

Amb uns 15” per sobre del temps, fem el primer pas per meta (27’45”).


Només passa, recordo que ara bé la pujadeta. Faig el mateix comentari que al principi, que ningú malgasti forces.

El passem força bé, i els pocs que s’han quedat una mica, ràpidament es tornen a enganxar.

Mentre anem cap a la segona pujadeta, començo a parlar amb el Miquel. És un corredor experimentat, i anem parlant de com està aquest mòn (el de córrer).

Fem la segona pujadeta, i els animo. Ara només ens queda aguantar el ritme i ho aconseguirem.

Al pas pel kilòmetre 7,5, ja només ens passem per 6”, i ens queda el tram més favorable, per tant, ho tenim.

Pas pel kilòmetre 8, i torno a comentar que si algú es nota fort, és el moment de començar a apretar. L’Albert, que té un munt de claca repartida pel poble, és el primer que ho fa. Li comento que ho faci de manera progressiva. El Miquel encara aguanta una mica. I el Jose Luis està patint. El calor està fent de les seves en la segona volta.

Passem per la rambla, i el Miquel es decideix a provar-ho.

Pel camí vaig recollint alguns corredors (dos o tres). Els animo perquè es quedin amb mi. I ho aconsegueixo.

Passat el kilòmetre 9 i pico, crido que ja ho tenen. A més, els hi dic, que ara ja és tot baixada. Els animo tant, que em quedo sol. La sol·litut de la llebre.

Però això em permet fer una entrada triunfal, saludant a la gent que ens està animant en aquest tram.



Al final 54’57”. Perfecte!

Només creuar l’arribada, foto de les meves fans.

L’Albert ha fet 54’16”, el Miquel 54’17”, i un amb 55’34” arriba el Jose Luis, que hem felicita per la feina feta, i jo a ell pel seu temps.

Hem quedo a esperar l’arribada del Wolves (llebre de 60’) i del Pinelli31.

I com un rellotge suís, arriben amb un temps de 59’54”.

Gran treball de les llebres correcats, com sempre. El Rafa (40’) ha fet 39’56”, el Roger (45’) ha fet 44’57”, l’Oscar (50’) ha fet 49’42”, jo (55’) he fet 54’57” i el Josep (60’) ha fet 59’54”.

I després toca la cursa de l’Ona. Són 700 metres. Els primers en pujada i després baixada. Fa dies que li comentava a l’Ona que primer anès a un ritme suau, i després més fort a la pujada.

Amb un bon criteri, i que últimament s’està posant de moda (i m’agrada), no deixen entrar pares i mares, i posen uns monitors.

Així que em vaig a veure la sortida una mica més amunt.

Sortida, i no veig a l’Ona.

Passo a l’altra tram de carrer i pujo cap a la glorieta. I per fi, la veig. Fa molt bona cara, i ja ha fet tota la pujada.


Comença la baixada i aconsegueix avançar a tres nenes, tot i que una que li treu un cap, en l’sprint final l’avança. Ha fet els 700 metres sense parar, amb un temps de 4’12”.


La felicitem, ha fet una bona cursa, i amb cap.


Recollim les begudes i fruita, i cap a casa, a celebrar el dia de Sant Jordi.