dijous, 9 de febrer de 2017

Entrevista sobre repte solidari Marató Barcelona

Bon dia!

Aquí us deixo el link, a l'entrevista que el programa Hotel Gori d'Olesa Radio ens va fer el passat dimarts, per parlar del repte solidari que estem fent Los Martes per recollir fons per la Fundació Miquel Valls i l'ajuda als afectats i families de l'ELA.


Són uns 10', però crec que serveixen perquè ens coneixeu, i sapigueu tot allò necessari per col·laborar amb la nostra causa.

Moltes gràcies.

dissabte, 4 de febrer de 2017

Los Martes farem la Zurich Marató de BCN per l’ELA.


Som Los Martes, un equip de corredors amateurs del Baix Llobregat, una petita família.


Aquest any el Fede Carrillo, el Jaume Calsina, la Sandra Moriana i jo (en Xavi Crespo), farem la Zurich Marató de Barcelona el proper 12/03/2017. La resta de companys (el Carles, la Chus, el Jordi, la Miriam, l’Efrain, el Xavi Pommard, el Sergi) ens ajudaran en aquest repte.

Volem fer els 42195 metres i gaudir del que ens agrada, correr! I no ho volem fer sols. Volem que ens acompanyeu, que junts posem els nostres granets de sorra per ajudar a la Fundació Miquel Valls, i millorar la qualitat de vida dels afectats per l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica) i les seves families.

No importa la quantitat a aportar, és Fer un gest per l’ELA! Som-hi!

Us deixem el link a la web de migranodearena.org, on podreu fer les vostres donacions.





Moltes gràcies!

______________________________________________

Somos Los Martes, un equipo de corredores amateurs del Baix Llobregat, una pequeña familia.


Este año Fede Carrillo, Jaume Calsina, Sandra Moriana y yo (Xavi Crespo), haremos la Zurich Maratón de Barcelona el próximo 12/03/2017. El resto de compañeros (Carles, Chus, Jordi, Miriam, Efrain, Xavi Pommard, Sergi) nos ayudaran en este reto.

Queremos hacer los 42195 metros y gozar de lo que nos gusta, ¡correr! Y no lo queremos hacer solos. Queremos que nos acompañeis, que juntos pongamos nuestros granitos de arena para ayudar a la Fundació Miquel Valls, y mejorar la calidad de vida de los afectados por el ELA (Esclerosi Lateral Amiotrófica) y de sus familias.

No importa la cantidad a aportar, ¡Haz un gesto por el ELA! ¡Vamos!

Os dejamos el link a la web de migranodearena.org, donde podréis hacer vuesstras donaciones.




¡Muchas gracias!

dimecres, 7 de desembre de 2016

Cursa de FONT-PINEDA

Després de la cursa de Sant Andreu de la Barca, l’últim que volia fer era tornar a mirar el rellotge per veure si anava a 4´10” o a 4´15” el kilòmetre. Intentar rebaixar aquella barrera de 43 minuts en els 10 kilòmetres va fer que durant varies setmanes sigues un esclau del GPS i necessitava desintoxicar-me.

El lloc escollit per fer-ho seria a Font-Pineda, una trail de 14 Km. que els germans Moriana m’havien parlat molt bé. Aquest cop els únics representants de “Los Martes” seriem la Chus i jo, per la baixa d’última hora del Jaume, per l’operació del seu fill.

Aquesta circumstancia no s’havia produït des de feia molt temps, d’ençà les primeres curses que vam començar a córrer junts, ara fa ja cinc anys, i ho volíem aprofitar per fer-la junts de principi a fi. A més el dia coincidia amb el nostre aniversari i ho feia encara més especial. I així ho vam fer.

En aquesta aventura també ens hi acompanya una amiga de la Chus, la Thais. Quedem amb ella a les 8:30 del matí a la rotonda del Povill per anar amb els cotxes cap a Font-pineda. El dia no pinta gaire bé, hi han núvols i la pluja amenaça de caure en qualsevol moment. Triguem poc més de 20 minuts en plantar-nos al poble, per sort trobem aparcament ven de pressa. Només baixar-nos del cotxe ens creuem amb el Victor Díaz, també d’Olesa i un bon trailero (va quedar 7 de la seva categoria). Ens dirigim cap al punt de recollida dels dorsals i allà ens fem les típiques fotos i selfies de record. Un  cop deixem les motxilles en el guarda-roba, els nervis de la cursa comencen a aparèixer. Per rebaixar tensió fem un petit escalfament tot esperant el moment de la sortida.


Mica en mica els corredors es van apropant al lloc de sortida, aquest és un dels moments que més m’agraden com a corredor popular, és una experiència que no es pot explicar, s’ha de viure, les mirades de concentració, les últimes abraçades, l’olor de reflex, els ànims del públic, es respira energia, i entre tot això, de sobte, sents els tret de sortida.

La Chus, la Thais i jo sortim sense pressa deixant-nos portar pels que tenim davant. Els primers 300 metres són ràpids per camins d’asfalt, es nota que les forces estan intactes. Deixem els carrers de Font-pineda i passem a camins de terra on ens trobem amb el primer mur, uns 20-30 metres de terreny relliscós i fangós. Allà és on ens trobem amb els nostres fans, el Sergi, la Sandra i el Nil. Jo m’acosto per saludar-los i xocar-los la mà, que menys després de matinar i aguantar fred i pluja per vindre a veure’ns (un 10 per ells).

Seguim la nostra cursa i ens endinsem en camins i corriols la mar de divertits, no molt exigents en desnivell però bastant tècnics per estar concentrats amb els cinc sentits. Així anem tirant fins el kilòmetre 4. A partir d’aquí ens trobem amb els típics taps de tota trail i no es per menys, ja que per poder seguir hem de grimpar amb peus i mans. Aquí la Chus està com a peix en l'aigua, jo no tant. La Thais va una mica més endarrerida però va aguantant el tipus.

Seguim pel camí de cabres i tornem a parar-nos, aquest cop en un gran bassal d’aigua. Veiem que la gent pren dues opcions, una ficar-se dins del bassal (no és gaire bona idea mullar-se les bambes quan encara et queden 10 kilòmetres), i l’altre fer de Tarzan agafant-se a una de les branques d’un arbre. Escollim la segona opció.
  
Salvem l’obstacle i seguim avançant fins el primer avituallament fixat en el kilòmetre 7. Aigua i fruita ens reposen l’energia gastada. Aquí ens re-agrupem tots tres, ara toca un llarg descens fins el kilòmetre 10. Hem de vigilar molt a on posem el peu, el terreny esta molt relliscós i les roques i branques mullades et poden fer una mala passada.

Amb molt de compte aconseguim fer el descens sense parar mal i arribem al segon i últim avituallament. Agafem un altre cop energies i enfilem l’últim tram de la cursa.

En aquest punt la Chus ja comença a notar el cansament però la Chus és molta Chus i es va donant ànims per no aturar-se i seguir corrent, és una campiona. La Thais ens ha avançat i va uns metres per davant.

L’organització ens ha preparat una sorpresa final amb un últim kilòmetre molt i molt dur. Aquí ja és “salvase quien pueda". Superem la pujada final com podem i comencem a escoltar la música que ens espera a la línia d’arribada. La recompensa al nostre esforç ja és més aprop.

Deixem la terra, la pedra i el fang per agafar el carrer que ens porta a la meta. Jo vaig xocant la mà a tothom, inclús a la policia local i protecció civil. Aquí tornem a veure els nostres fans que ens han esperat per veure’ns arribar (més xocada de mans). I per fi la gloria, entrem junts, cansats però satisfets de la experiència. Hem fet un sub 2h, que en marató seria record del mon, per mi i la Chus també ho ha sigut un record.


La festa continua amb una paellada popular, cervesa fresca i xocolata calenta. Cursa molt recomanable pel perfil, nº de inscripcions (màxim 350 corredors) i el tiberi final. Un gran dia. L’any que ve tornarem.


dimecres, 12 d’octubre de 2016

CURSA DE LA TARDOR (SANT ANDREU DE LA BARCA)

A veces no escuchamos a nuestro cuerpo, o mejor dicho, no queremos escucharlo.

La cabeza me decía que no, que ahora el cuerpo no estaba preparado para sufrir, pero si un amigo del equipo te pide que le ayudes, ¡cómo vas a decirle que no!

Esta historia comienza con el objetivo de Carles de bajar de 43’ en la Cursa de la Tardor de Sant Andreu de la Barca.

Le digo que no estoy por la labor, pero que si veo que los entrenos previos van bien, lo intentaré.

Los entrenos no acaban de salir todo lo bien, que un “atleta” como yo (sin unas cualidades físicas espectaculares) necesita. Le pongo ganas y esfuerzo (eso siempre, soy mega disciplinado), pero la cabeza (pieza fundamental en este deporte) no lo está.

Aun así, el domingo estamos allí, para conseguir el objetivo de Carles, y de todos los compañeros de Los Martes que se han apuntado (Jaume, Efrain, Jordi y Sergi).

Llegamos pronto y aparcamos cerca (punto muy positivo de esta carrera, el parking público y gratuito que hay a 100 metros de la salida-llegada).

Cogemos los dorsales y chalecos, y yo las gafas HITACHI que me tocaron en el sorteo previo a la carrera.

Buscamos una cafetería para hacer un último avituallamiento, y planificar la estrategia del día.

La estrategia es sencilla. El perfil de la carrera (subidas y bajadas), obliga a ir rápido al principio, para después regular. Y en la segunda vuelta, hacer lo que se pueda, sabiendo lo que se viene.

Al salir del café y dirigirnos a los coches para cambiarnos y empezar a calentar, nos encontramos a Sergi y Sandra. Sergi nos hará de liebre, y Sandra (en proceso de recuperación) se morderá las uñas y nos animará todo lo que pueda, igual que Anabel (con Arnau en la barriga) y Júlia.

Calentando, puedo saludar a los compañeros de Corredors.cat. Me gusta poder hablar de nuevo con Jordi, Pinelli y Carsobe.

Y ya nos colocamos en la línea de salida. Hoy un poco avanzados, para poder salir sin tener que adelantar mucha gente.


A las 10h, cuenta atrás y a por ella. Salimos rápidos, pero era lo que buscábamos. Me coloco detrás de los cuatro compañeros que buscamos esos 43’ (Efrain, Jaume, Carles y Sergi). Jordi ya se ha marchado.

El ritmo no decae, y el segundo kilómetro (gran parte en bajada), todavía es más rápido.

Vamos todos juntos, y cuando el perfil se normaliza, intentamos coger ya nuestro ritmo de carrera. Sergi nos va controlando y por ahora nos dice que vamos muy bién.

Este tramo tiene una parte de ida y vuelta, y nos deja ver y saludar a Jordi.

Del punto kilométrico 2,5 al 3 empieza lo duro. Es una subida larga, que a estos ritmos (4’18”) se notan en las piernas, pero todavía lo pasamos bién.

Aquí, Efrain, se empieza a marchar. Parece que la “flecha boliviana” se ha recuperado de sus dolores (que lo han tenido dos semanas parados) y vuelve a ser el que era.

Llegamos arriba, y recuperamos las piernas para un nuevo tobogán.

Primero bajamos, para hacer un giro de 180º que nos frenará totalmente para afrontar un nuevo tramo de subida.

Pasado, ya nos vamos para el kilómetro 4. Por aquí, podemos saludar a nuestras fans de hoy, y de nuevo aprovechar la bajada del perfil para cogerle algunos segundos al reloj.

Y aquí empiezan los problemas. Sobre el kilómetro 4,5, las piernas empiezan a notar que hoy no va ser un buen día, y la cabeza (que ya le faltaba poco), me ayuda a despedirme de mis compañeros de viaje y dejar que se marchen unos metros por delante de mí.

Afronto la nueva subida a mi ritmo, y veo que después del bajón inicial, tampoco voy tan mal, pero me vienen ideas a la cabeza de parar en el kilómetro 5, cuando pasemos por delante de la meta. Pero, le llevo la contraria a la cabeza, y pienso que bajando el ritmo puede acabar esta carrera.

El paso por la mitad de la carrera, lo hago en 21’30”, pero también sé que la segunda vuelta será peor.

Poco a poco la gorra blanca de Carles se ve más lejos.

Los kilómetros 6 y 7 vuelven a salir rápidos, pero también son los menos exigentes, y aparte, recibo el apoyo de los compañeros (en el tramo de ida y vuelta).

Pero llega el kilómetro 8 y la subida. Tengo que aflojar, y ya estoy por los suelos (el peor kilómetro de la carrera, a 4’50”). No tengo la moral de luchar, hoy estoy KO. Pero llego arriba, y consigo llegar a ver a Sandra, Anabel y Júlia.

Mi cara, paga. Les digo que estoy fundido, y además ya he perdido la referencia de los compañeros.

Pero quedan dos, y los acabaremos.

Intento no apretar, para no desfondarme y sufrir mucho.

Supongo que los corredores que llevo delante tampoco van muy bien, porque consigo ir acercándome a ellos. Eso provoca que me olvide de todos mis males, y poco a poco, vea la llegada más cerca.

Al pasar por delante la meta, veo que con un poco de suerte bajaremos de los 45’, y eso me da fuerzas. Pero también me despista, y me confundo de entrada a meta, hecho que provoca que tenga que hacer unas “eses” no previstas para poder coger el camino correcto.

Ya veo a las fans, y me desplazo para chocar la manita de mi sobrina.


Al final 44’31”, de sufrimiento.

Recupero, y ya veo a mis compañeros.

A los pocos segundos, llega Jordi de corredors.cat.

Poco a poco, y recuperado, paso a buscar la bolsa, el bocadillo y la cerveza.
Hablo con Jordi, y le deseo suerte en su nuevo reto (Maratón de Valencia). ¡Ojalá consigas ese sub 3h30’!

Después me voy al recuentro con mis compañeros de Los Martes.

Jordi ha entrado en 41’25”. Las últimas semanas no pudo entrenar como tenía planificado, y decidió que lo mejor era bajar el ritmo y llegar con buenas sensaciones.

A 9” después de Jordi, llegó Efrain. Lo suyo no tiene nombre. Dos semanas parado por un dolor en las costillas, y el tío se marca un tiempazo, en una carrera de perfil difícil. Como dice Jaume, es la flecha boliviana.



Después llegó Jaume. ¡Qué progresión lleva! Cada vez está más fuerte, y en pocos meses ha pasado de 45’ a los 42’40” de hoy, siendo su mejor marca.

Y que decir de Carles. El año pasado hicimos 43’43”, y este año lo baja un minuto más. ¡Espectacular!


¿Y Sergi? Amigo, estás muy fuerte. Carles comenta que lo ha llevado genial, y que no paraba de ir hablando todo el rato. Sabes que tienes un sub 39 en tus pies. Solo te falta, cuidarte más y olvidarte de las excusas. Lo conseguirás en breve.

Ahora toca reflexionar. Creo que escucharé al cuerpo y le daré unas semanas (2 o 3) de relax. Saldré algún rato, pero a pasear, por desfogarme del trabajo y para pasármelo bien. Necesito liberar la cabeza y el cuerpo, para revolver. ¡Y lo haré más fuerte!

De momento esta semana, a buscar setas con mi hermano (Jordi) y mi padre. ¡Qué ganas tengo!

Y también aprovecharemos el tiempo para mover el tema de nuestra camiseta.

Ah! Revisando por la tarde los resultados, compruebo que hemos quedado en segunda posición por equipos. Sólo por detrás del Club de Atletisme de Sant Andreu de la Barca. ¡Es espectacular! Qué orgulloso estoy de este equipo, de estos amigos. Algún día la liaremos gorda, ¡jaja!

Y aún teniendo un mal día, he hecho mi quinta mejor marca. Siempre hay que buscar el punto positivo de las cosas.


Por último, nos perdimos un jamón. Pensábamos que no había sorteo final, y resulta que a Jaume le hubiera tocado un jamón. Ya podíamos haber tenido una nueva excusa de volver a juntarnos todos y celebrarlo, ¡que esto nos gusta!

CURSA DE LA TARDOR (Sant Andreu de la Barca)

A vegades no escoltem al nostre cos, o millor dit, no el volem escoltar.

El cap em deia que no, que ara el cos no estava preparat per patir, però si un amic de l’equip et demana que l’ajudis, com li vas a dir que no!

Aquesta història comença amb l’objectiu del Carles de baixar de 43’ en la Cursa de la Tardor de Sant Andreu de la Barca.

Li dic que no estic per la feina, però  que si veig que els entrenaments previs van bé, ho intentaré.

Els entrenaments no acaben de sortir del tot bé, que un “atleta” com jo (sense qualitats físiques espectaculars) necessita. Li poso ganes i esforç (això sempre, sóc mega disciplinat), però el cap (peça fonamental en aquest esport) no ho està.

Tot i això, el diumenge estem allà, per aconseguir l’objectiu del Carles, i de tots els companys de Los Martes que s’han apuntat (el Jaume, l’Efrain, el Jordi i el Sergi).

Arribem aviat i aparquem aprop (punt molt positiu d’aquesta cursa, el pàrquing públic i gratuït que hi ha a 100 metres de la sortida – arribada).

Agafem els pitralls i armilles (regal d’aquesta cursa), i jo les ulleres HITACHI que em van tocar en el sorteig previ a la cursa.

Busquem una cafeteria per fer un últim avituallament, i planificar l’estratègia del dia.

L’estratègia és senzilla. El perfil de la cursa (pujadas i baixades), obliga a anar ràpid al principi, per després regular. I en la segona volta, a fer el que es pugui, sabent el que es ve.

Al sortir del cafè i dirigir-nos cap als cotxes per canviar-nos i començar a escalfar, ens trobem al Sergi i a la Sandra. El Sergi ens farà de llebre, i la Sandra (en procés de recuperació) es mossegarà les ungles i ens animarà tot el que pugui, igual que l’Anabel (amb l’Arnau en la seva panxa) i la Júlia.

Escalfant, puc saludar als companys de Corredors.cat. M’agrada parlar de nou amb el Jordi, el Pinelli i el Carsobe.

I ja ens fiquem a la línia de sortida. Avui una mica avançats, per poder sortir sense tenir que avançar molta gent.


A les 10h, compte enrera i a per la cursa. Sortim ràpids, com ja havíem planificat. Em poso darrera dels quatre companys que busquem aquests 43’ (l’Efrain, el Jaume, el Carles i el Sergi). El Jordi ja s’ha marxat.

El ritme no baixa, i el segon kilòmetre (gran part en baixada), encara és més ràpid.

Anem tots junts, i quan el perfil es normalitza, intentem agafar el nostre ritme de cursa. El Sergi  ens va controlant i per ara ens diu que anem molt bé.

Aquest tram té una part d’anada i tornada, i ens deixa veure i saludar al Jordi.

Del punt kilomètric 2.5 al 3 comença el tram dur. És una pujada llarga, que a aquests ritmes (4’18”) es noten en les cames, però encara anem bé.

Aquí, l’Efrain, es comença a marxar. Sembla que la “fletxa boliviana” s’ha recuperat dels seus dolors (que l’han tingut dues setmanes parat), i tornar a ser el que era.

Arribem a dalt, i recuperem les cames pel nou tobogan.

Primer baixem, per fer un gir de 180º que ens frenen totalment  per després fer un nou tram de pujada.

Passat, ja anem pel kilòmetre 4. Aquí, podem saludar a les nostres fans d’avui, i de nou aprofitar la baixada del perfil per agafar-li uns segons al rellotge.

I aquí comencen els problemes. Sobre el kilòmetre 4,5, les cames comencen a notar que avui no serà un bon dia, i el cap (que ja li faltava poc), m’ajuda a acomiadar-me dels meus companys de viatge i deixo que es marxin uns metres per davant de mi.

Faig la nova pujada al meu ritme, i veig que després del primer contratemps, tampoc vaig tan mal, però em venen idees al cap de parar al kilòmetre 5, quan pasem per davant de l’arribada. Però, li porto la contrària al meu cap, i penso que baixant el ritme puc acabar aquesta cursa.

El pas per la meitat de la cursa, el faig en 21’30”, però també se que la segona volta serà pitjor.

Poc a poc la gorra blanca del Carles se’n va més lluny.

Els kilòmetres 6 i 7 tornen a sortir ràpids, però també són els menys exigents, i a més a més, rebo el recolzament dels meus companys (en el tram d’anada i tornada).

Però arriba el kilòmetre 8 i la pujada. Tinc que afluixar, i ja estic amb els ànims pel terra (el pitjor kilòmetre de la cursa, a 4’50”). No tinc la moral per lluitar, avui estic KO. Però arribo a dalt, i aconsegueixo arribar a veure a la Sandra, l’Anabel i la Júlia.

La meva cara, paga. Els hi dic que estic fos, i a més ja he perdut la referència dels meus companys.

Però queden dos, i els acabarem.

Intento no apretar, per no desfondar-me i patir molt.

Suposo que els corredors que porto davant tampoc van molt bé, perquè aconsegueixo anar apropant-me a ells. Això provoca que m’oblidi de tots els meus mals, i a poc a poc, veig l’arribada més aprop.

Al passar per davant l’arribada, veig que amb una mica de sort baixaré dels 45’, i això em dóna forces. Però també em despista, i m’equivoco d’entrada a meta, fet que provoca que tingui que fer unes “eses” no previstes per poder agafar el camí correcte.

Ja veig a les fans, i em desplaço per xocar la maneta a la meva neboda.


Al final 44’31”, de patiment.

Recupero, i ja veig als meus companys.

Als pocs segons, arriba el Jordi de corredors.cat.

Poc a poc, i recuperant, paso a buscar la bossa, l’entrepà i la cervessa.

Parlo amb el Jordi, i li desitjo sort en el seu nou repte (Marató de València). Tant de bó aconsegueixi el preciat sub 3h30’!

Després em vaig al retrobament dels meus companys de Los Martes.

El Jordi ha entrat amb un temps de 41’25”. Les últimes setmanes no ha pogut entrenar com ho tenia planificat, i ha decidit que el millor era baixar el ritme i arribar amb bones sensacions.


A 9” després del Jordi, arriba l’Efrain. Lo seu no té nom. Dues setmanes parat per un dolor en les costelles, i el noi es marca un temps espectacular, en una cursa de perfil difícil. Com diu el Jaume, és la fletxa boliviana.


Després arriba el Jaume. Quina progressió porta! Cada cop més fort, i en pocs mesos ha passat de 45’ als 42’40” d’avui, fent la seva millor marca.

I què dir del Carles. L’any passat vam fer 43’43”, i aquest any l’ha baixat en un minut més. Espectacular!


I Sergi? Amic estàs molt fort. El Carles em comenta que l’ha portat genial, i que no parava d’anar parlant tota l’estona. Saps que tens un sub 39 en les teves cames. Només et falta, cuidar-te més i olvidar-te de les excuses. Ho aconseguiràs en breu.

Ara toca reflexionar. Crec que escoltaré al cos i li donaré unes setmanes (2 ó 3) de relax. Sortiré alguna estona, però a passejar, per desforgar-me del treball i pasar-m’ho bé. Necessito alliberar el cap i el cos, per retornar. I ho faré més fort!

De moment aquesta setmana, a buscar bolets amb el meu germà (el Jordi) i el meu pare. Quines ganes que tinc!

I també aprofitaré el temps per moure el tema de la nostra samarreta.

Ah! Revisant per la tarda els resultats, comprovo que hem quedat en segona posició per equips. Només per darrera del Club d’Atletisme de Sant Andreu de la Barca. És espectacular! Que orgullós estic d’aquest equip, d’aquests amics.

Algun dia la farem grossa, jaja!

I tot i un mal dia, he fet la meva cinquena millor marca. Sempre cal buscar el punt positiu de les coses.


Per últim, vam perdre un pernil. Pensàvem que no hi havia cap sorteig final, i resulta que al Jaume li hauria tocat un pernil. Ja podríem haber tingut una nova excusa per tornar a juntar-nos tots i celebrar-ho, que això ens agrada molt!

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Nosotras Podemos (Cursa de la Dona –Corbera de Llobregat 02/10/2016)

Sobre las 9:30 hemos quedado con la familia de Ona, una amiga que correrá la cursa conmigo. Niños contentos por pasar el día con los amigos del cole, a ver como acaban Carles y Dani, papás de las criaturas…


Sobre las 10:00 llegamos a Corbera de Llobregat, familia a desayunar y nosotras a recoger el dorsal y la camiseta, que por cierto me encanta. Vemos a Sandra de Los Martes que está como voluntaria, aunque me hubiera gustado estar con ella en la salida. También vemos a Sergi y a Nil.

Entre las 10:00 y las 10:30 vueltecita para ver el ambiente. Es una de las carreras más festivas que hay, me encanta. A las 10:30 calentamiento colectivo ¡con clase de zumba incluída! Sinceramente, antes una maratón de montaña que zumba, mi coordinación es horrible.


10:55 Con sudor en la frente y cansadísima vamos a la meta-batukada para animar, le digo a Ona que vayamos delante para evitar la cola en el primer sendero.

11.00 ¡Empezamos! Salimos como un  tiro (4:40 de ritmo), demasiado para nosotras pero hay que intentarlo. Primera bajada de asfalto antes de llegar a la pista y ¡PAM! Tirón en el isquiotibial. 

Malo, hay que bajar ritmo o no acabo la carrera, además estoy desfondada, debo recuperar el aliento. Me encuentro a Sergi y comenta que voy entre las 10 primeras.

Llegamos al km 2 (6:39) mejor ritmo pero mucho sendero por lo que voy caminando y recupero el aliento; la pierna aguanta. Ona ha cogido ritmo y va a unos 100 metros. Durante el tercer y cuarto km (6:55) me encuentro mejor y en el 4º kilómetro empiezo a tirar (mi querido 4).

Casi llegando al avituallamiento de Sant Ponç fuerte subida, bajo un poco el ritmo (7:10). ¡Venga! Dos km y ya estamos. Mi pierna resiste, ahora a disfrutar la bajada. Adelanto a Ona que ha perdido fuelle y la animo. Debo controlar para no caerme con el pedregal de descenso.

Km 6 (6:24), me encuentro bien, recupero aire  y decido apretar ¡BANSAY! 1 km y en meta. Vemos un voluntario y nos dice que todo es bajada, pero sorpresa, nos encontramos un pequeño repecho ¡Me muero! Intento hacerlo corriendo (Km 7 a 6:31) pero no puedo. No pasa nada, después es todo bajada de verdad. Al minuto escucho tambores, ya estamos. Ahora subida de asfalto, me encanta (irónicamente hablando) y la gloria.

Veo a mi niña Elena que me viene a buscar, aplausos y ánimos ¡He llegado a la meta!
Tiempo Final 49:36 (8 minutos menos que 2015).

Pos 41 de 212.


Objetivo cumplido: Salir en la primera página de la clasificación.

Collbatonina

Avui tenim la Collbatonina. Aquesta cursa per a mi és molt especial, ja que va ser la primera que vaig fer quan vaig  decidir començar a correr. És una cursa que té tres distàncies 5, 10 i 15 km i un desnivell de 150m positiu.

Com a representants de “Los Martes” avui correrem La Chus, en Jaume i jo, en Xavi Pommard,  i tots tres farem la mateixa distancia: 10 km. Ah! No podem oblidar als més petits en Joan, la Paula i l’ Aleix, que correran 600mts.

Arribem a Collbató i anem a buscar els dorsals pels meus petits  i el meu també, i em trobo al Carles i a la Chus que ja els tenen.

A les 16:00 tret de sortida dels més petits. La meva dona, la Sònia i jo correm amb els nostres nens, com cada any, pensem que encara són petits per fer la cursa sols, però ens donen una lliçó perqué la fan súper bé ells solets i decidim que l’any que bé la faran sols. Tots tres,cadascú al seu ritme, arriben a la meta on els espera un premi (Bossa Aneto amb xuxes).




Arriba el torn del grans i primer ens fem la foto. Ens anem a escalfar en Jaume i jo per un costat i la Chus pel seu. Sense dir-nos res, aquest cop, hem coincidit amb la samarreta de la Trail Ermites Olesa i penso: Quin goig que fream quan tinguem la nostra propia samarreta!!!


Falten 3 minuts per començar i estem col·locats a la línia de sortida, en Jaume i jo estem al davant, la Chus una mica més enrera.

I per fi donen el tret sortida, durant el primer quilòmetre anem junts el Jaume i jo, però poc a poc el perdo ja que intento posar un ritme on vagi còmode.


Al km 2 comencen els dubtes, he fet bé al apretar?  Perquè em trobo una fica fluix de cames, així que avui haurem de tirar del cap per aconseguir la meta. Veig al grup dels primers que cada vegada s’ allunya més, jo segueixo al meu ritme.

Del km 2 al 4,5 és anar pujant, el ritme que poso de 4,20 i vaig adelantant diversos corredors que es van quedant enrera.

Del 4,5 al 5,5 m’enganxo a un corredor del Mollet, i amb ell el km em surt a 4,56. Decideixo que ja ha arribat l’ hora d’ apretar, els pròxims 4 kms són  pràcticament de baixada.




Van passant el kms, el temps d’aquests és inferior a 4. Avanço a un parell més de corredors i apretó les dents per fer l’últim kilòmetre tan ràpid com pugui.

A falta de 500 metres avanço a un noi que anava ja sense força i al fons veig la META i començo a buscar a la meva família i amics.

Queden  100 metres i la meva mirada només busca als meus fills per poder entrar amb ells a l’arribada.


Estic content, el temps final ha estat de 43’14”.

El següent en arribbar és en Jaume amb un temps de 46’57”.


I per últim, però no menys important, arriba la integrant femenina de l’ equip, la Chus, amb un temps de 1 hora 01”.



Destacar de la IV Collbatoniana que per primera vegada un component Masculí del grup de Los Martes va pujar al podi sent el Primer classificat de la seva categoría (M3).
Enhorabona Xavi!!